- ARAKI
- CARLES CAROLINA
- DUC UN CUC AL CAP
- FESTIGÀBAL 2007
- LA TRIBU
- O.V.N.I.s
- POESIA CATALANA A NYC
- POLE POLE
- w.VIRUS
- x.ENLLAÇOS
- y.TREBALL I POLÍTICA
- z.CRÈDITS I AGRAÏMENTS
- AUTÒGRAFS >
- CAVE CANIS 1 C >
- CAVE CANIS 2 A >
- CAVE CANIS 3 V >
- CAVE CANIS 4 E >
- CAVE CANIS 5 C >
- CAVE CANIS 6 A >
- CAVE CANIS 7 N >
- CAVE CANIS 8 I >
- CAVE CANIS 9 S >
- ESCOPOFÍLIA 2005 >
- ESCOPOFÍLIA 2006 >
- ESCOPOFÍLIA 2007 >
- LEM FESTIVAL >
- MACROMASSA >
- ROSA CODINA >
- SÒNIA GÓMEZ >
MANIFEST CONTRA LA CENSURA A INTERNET
Un altre cop, les urpes del paorós Leviatan. El Poder transvestit en Estat, Fiscal, Policia i Patriarca. Carnaval secular de la raó absoluta a la defensa de la jerarquia i de l'ordre. Urpa traïdora camuflada amb la tendresa del corder: voluntat de control disfressada sota l'aparença enganyosa de vigília de la seguretat. L'esperit de la santa creuada, avantguarda de la bona consciència i dels bons costums: batalló de la reacció contra l'avenç de la societat oberta, plural, participativa.
L'era digital desbrossa els obstacles cap a una societat global, descentralitzada i permissiva. Som al temps d'una nova materialitat, definida per bits i ja no pas per àtoms: una materialitat sens dubte immaterial, que no coneix fronteres ni imposicions perquè es mou per un espai sense tanques ni jerarquies, sense pastors ni duaners.
I, dins d'aquest món, el vell somni de l'anarquia: Internet. Xarxa que viu sense disseny previ, més enllà de qualsevol pre-visió originària. Sense cap i sense centre: desordre igualitari, transversalitat radical, dissolució de tota dicotomia classista (centre/perifèria, nord/sud). Sense normes imposades. Utopia de la intersubjectivitat. Internet és molt més que una nova possibilitat de comunicació: apunta cap a una nova estructura social, indefinida i incontrolable. D'aquí el seu poder, immens. D'aquí, també, la seva amenaça.
A poc a poc, per això, en la mesura que creix l'espai lliure de la intercomunicació, en l'horitzó utòpic d'una comunitat d'usuaris coincident amb la humanitat sencera (el vell ideal de l'emancipació total), apareix una preocupació, a hores d'ara real: la censura, la penalització judicial, la presó. No podia ser d'una altra manera: tanta llibertat, com sempre, provoca por. La por de la institució a la creativitat i a la dissidència. El Leviatan sempre trobarà excuses i justificacions per a la intervenció en els dominis de la consciència i de la comunicació: avui és, com ahir, com abans d'ahir, com sempre, allò indecent, allò que no es pot mostrar ni es pot veure, perquè algú ha decidit –en nom dels altres, és clar– que no ha de ser mostrat ni vist. Paternalisme totalitari que es creu imprescindible, com si la xarxa no generés els seus propis mecanismes de defensa.
El Leviatan, però, envelleix, com els antics déus cansats i abúlics. Les seves urpades ja no són com les d'abans. Potser la seva incapacitat per imposar un control a l'espai lliure d'Internet és una premonició de la seva agonia. O potser és que l'homo digitalis té la força i l'astúcia de la joventut. Tot i així, la societat civil no pot adormir-se: en qualsevol moment, el vell Leviatan pot rejovenir. A costa nostra, és clar.
Primavera 1996
L'era digital desbrossa els obstacles cap a una societat global, descentralitzada i permissiva. Som al temps d'una nova materialitat, definida per bits i ja no pas per àtoms: una materialitat sens dubte immaterial, que no coneix fronteres ni imposicions perquè es mou per un espai sense tanques ni jerarquies, sense pastors ni duaners.
I, dins d'aquest món, el vell somni de l'anarquia: Internet. Xarxa que viu sense disseny previ, més enllà de qualsevol pre-visió originària. Sense cap i sense centre: desordre igualitari, transversalitat radical, dissolució de tota dicotomia classista (centre/perifèria, nord/sud). Sense normes imposades. Utopia de la intersubjectivitat. Internet és molt més que una nova possibilitat de comunicació: apunta cap a una nova estructura social, indefinida i incontrolable. D'aquí el seu poder, immens. D'aquí, també, la seva amenaça.
A poc a poc, per això, en la mesura que creix l'espai lliure de la intercomunicació, en l'horitzó utòpic d'una comunitat d'usuaris coincident amb la humanitat sencera (el vell ideal de l'emancipació total), apareix una preocupació, a hores d'ara real: la censura, la penalització judicial, la presó. No podia ser d'una altra manera: tanta llibertat, com sempre, provoca por. La por de la institució a la creativitat i a la dissidència. El Leviatan sempre trobarà excuses i justificacions per a la intervenció en els dominis de la consciència i de la comunicació: avui és, com ahir, com abans d'ahir, com sempre, allò indecent, allò que no es pot mostrar ni es pot veure, perquè algú ha decidit –en nom dels altres, és clar– que no ha de ser mostrat ni vist. Paternalisme totalitari que es creu imprescindible, com si la xarxa no generés els seus propis mecanismes de defensa.
El Leviatan, però, envelleix, com els antics déus cansats i abúlics. Les seves urpades ja no són com les d'abans. Potser la seva incapacitat per imposar un control a l'espai lliure d'Internet és una premonició de la seva agonia. O potser és que l'homo digitalis té la força i l'astúcia de la joventut. Tot i així, la societat civil no pot adormir-se: en qualsevol moment, el vell Leviatan pot rejovenir. A costa nostra, és clar.
Primavera 1996
