- ARAKI
- CARLES CAROLINA
- DUC UN CUC AL CAP
- FESTIGÀBAL 2007
- LA TRIBU
- O.V.N.I.s
- POESIA CATALANA A NYC
- POLE POLE
- w.VIRUS
- x.ENLLAÇOS
- y.TREBALL I POLÍTICA
- z.CRÈDITS I AGRAÏMENTS
- AUTÒGRAFS >
- CAVE CANIS 1 C >
- CAVE CANIS 2 A >
- CAVE CANIS 3 V >
- CAVE CANIS 4 E >
- CAVE CANIS 5 C >
- CAVE CANIS 6 A >
- CAVE CANIS 7 N >
- CAVE CANIS 8 I >
- CAVE CANIS 9 S >
- ESCOPOFÍLIA 2005 >
- ESCOPOFÍLIA 2006 >
- ESCOPOFÍLIA 2007 >
- LEM FESTIVAL >
- MACROMASSA >
- ROSA CODINA >
- SÒNIA GÓMEZ >
MANIFEST CONTRA EL POPULISME PERVERS
Sense ètica, no hi ha estètica. Ni dignitat. Res no és gratuït ni banal. Res no s'exhaureix en la pura presencialitat de la seva superfície. Res, tampoc, no diu només allò que diu. Perquè no hi ha actes sense intenció, ni creació neutra. En la immediatesa dels productes humans, resta sempre l'empremta de la voluntat.
La modernitat ha consagrat la Força com a categoria primera. Força que és manifestació de la llibertat, valor suprem de l'autonomia. Força que fascina en tots els seus rostres: independència, energia, creativitat, violència. Al capdavall, abisme que duu al buit ontològic de la destrucció. Perquè la llibertat, com a Força, és una essència negativa: el terror de l'anihilament, imperialisme d'un Jo que és Subjecte, Pàtria, Estat o Sistema. Sense justícia, però, no hi ha llibertat. Ni dignitat, tanmateix.
El fanatisme és una declaració de guerra contra la realitat: consumació d'una facticitat sense sentit travessada per la lògica dialèctica de la contradicció, que crea destruint i afirma negant. Neteja ètnica, terrorisme d'estat, Seguretat nacional, al·lèrgia a la diferència, Mururoa (mon amour). Integrisme de la raó occidental: bandera de la identitat en la croada contra el pluralisme. Discurs únic de la llengua única en les trinxeres de l'Estat Únic. En conseqüència: superfluïtat del que és humà i bandejament del civisme. Banalitat del mal. Inhumanitat.
L'art no és un entreteniment vagarós, lleure de privilegiats que es miren el món des de fora, com a espectadors. Parafrasejant Picasso/Tàpies: l'art és una arma de guerra contra l'enemic, un mitjà per combatre l'obscurantisme i la violència. No hi ha un defora des d'on contemplar el món. La realitat de la vida humana és l'única que no admet una mirada exterior: el discurs humà (i tota creació ho és) parla des dels humans des de dintre. Per això, és sempre compromès: en favor de la realitat humana, plural i diversa, o en contra. A l'avantguarda, del costat del risc, o a la reraguarda, amb les espatlles cobertes. No hi ha terme mig. Perquè no hi ha identitat digna sense defensa de la pluralitat, ni força legítima sense consciència dels límits, ni llibertat sense justícia, ni estètica sense ètica.
En temps de barbàrie, amb el ventre de la bèstia totalitària reobrint-se pertot arreu, vindiquem (compte amb els gossos!) la il·lustració contra les tenebres, l'esperit crític contra el dogma, el diàleg contra l'imperatiu, l'acció contra l'apatia. Això és: la dignitat contra la immundícia.
Tardor 1995
La modernitat ha consagrat la Força com a categoria primera. Força que és manifestació de la llibertat, valor suprem de l'autonomia. Força que fascina en tots els seus rostres: independència, energia, creativitat, violència. Al capdavall, abisme que duu al buit ontològic de la destrucció. Perquè la llibertat, com a Força, és una essència negativa: el terror de l'anihilament, imperialisme d'un Jo que és Subjecte, Pàtria, Estat o Sistema. Sense justícia, però, no hi ha llibertat. Ni dignitat, tanmateix.
El fanatisme és una declaració de guerra contra la realitat: consumació d'una facticitat sense sentit travessada per la lògica dialèctica de la contradicció, que crea destruint i afirma negant. Neteja ètnica, terrorisme d'estat, Seguretat nacional, al·lèrgia a la diferència, Mururoa (mon amour). Integrisme de la raó occidental: bandera de la identitat en la croada contra el pluralisme. Discurs únic de la llengua única en les trinxeres de l'Estat Únic. En conseqüència: superfluïtat del que és humà i bandejament del civisme. Banalitat del mal. Inhumanitat.
L'art no és un entreteniment vagarós, lleure de privilegiats que es miren el món des de fora, com a espectadors. Parafrasejant Picasso/Tàpies: l'art és una arma de guerra contra l'enemic, un mitjà per combatre l'obscurantisme i la violència. No hi ha un defora des d'on contemplar el món. La realitat de la vida humana és l'única que no admet una mirada exterior: el discurs humà (i tota creació ho és) parla des dels humans des de dintre. Per això, és sempre compromès: en favor de la realitat humana, plural i diversa, o en contra. A l'avantguarda, del costat del risc, o a la reraguarda, amb les espatlles cobertes. No hi ha terme mig. Perquè no hi ha identitat digna sense defensa de la pluralitat, ni força legítima sense consciència dels límits, ni llibertat sense justícia, ni estètica sense ètica.
En temps de barbàrie, amb el ventre de la bèstia totalitària reobrint-se pertot arreu, vindiquem (compte amb els gossos!) la il·lustració contra les tenebres, l'esperit crític contra el dogma, el diàleg contra l'imperatiu, l'acció contra l'apatia. Això és: la dignitat contra la immundícia.
Tardor 1995
